Han passat el dia caminant per
Barcelona. S’asseuen a la barana ample d’uns jardins. Descansen i repengen l’esquena en columnes enfrontades. Els peus es toquen.
Instintivament, la Martina arronsa
les cames quan nota la carícia de les sandàlies a les seves vambes.
- A aquestes alçades et costa
reconèixer-te a tu mateixa
- Per què m’ho dius Martona? - diu
retornant els peus a la tendresa que li ofereixen.
M'agraden els escrits que regalimen tendresa...
ResponEliminaÉs poètic, a més de tendra.
ResponEliminaCom a mel ...
ResponEliminaEls peus que parlen...
ResponElimina